I la guanyarem!
P.S. Espero no haver de menjar-me les paraules...
dimarts, 29 d’abril del 2008
dijous, 17 d’abril del 2008
S'ha de valorar...
Es pot ser creient o no, però penso que la Bíblia és un llibre que aporta moltes situacions, en molts casos no religioses, que et poden dur a la reflexió i a veure algunes coses que et passen al voltant des d'un altre punt de vista. Un dels fragments és aquest:
"Un dia que seia davant la sala del Tresor, es mirava la gent com tirava els diners a les caixetes: i molts rics hi tiraven qui-sap-lo. Va venir-hi també una vídua d'allò més pobra, i va tirar-hi, res, uns centimets. Llavors Jesúsu cridà als deixebles i els diu:
-Sí, us ho asseguro: aquesta vídua, tan pobra, ha tirat al Tresor més que tots els altres plegats. Perquè els altres hi tiraven d'allò que els sobrava; en canvi, aquesta, de la seva misèria, hi ha tirat tota la seva fortuna, tot el que tenia per viure" Mc 12,41-44
No ho sé, a mi em fa pensar...
dimecres, 16 d’abril del 2008
Investigació sobre una foto manipulada
Per Michel CollóAquesta foto està circulant extensament per la xarxa amb el comentari: «Londres, 20 de març, el GCHQ, l'agència governamental de comunicacions que vigila electrònicament a mig món des de l'espai, ha confirmat l'acusació del Dalai Lama segons la qual els soldats de l'Exèrcit Popular d'Alliberament xinés, disfressats de monjos, van provocar les revoltes que van matar o van ferir a centenars de tibetans...»
Aquesta fotografia suposadament ho demostra i per tant ha indignat molta gent.
Ara observem atentament la fotografia i juguem al joc dels set errors…
Els 7 errors
1) Han vist alguna vegada una foto-satèl·lit presa amb eixe angle de visió?
2) Ens diuen que els soldats es disfressen de monjos per a fer el paper de provocadors, són tan estúpids com per a realitzar semblant operació secreta en ple carrer?
3) Ens diuen que la fotografia és recent, just anterior als successos, què ho demostra?
4) Vaig preguntar a un amic que coneix el Tibet. Diu que esta foto no pot haver-se pres el 14 de març, davall un sol primaveral, perquè la primavera no va arribar al Tibet enguany fins al 21 de març.
5) També em va dir que totes les bicis-taxi de Lhasa van canviar de color des de l'any 2005.
6) Va afegir que els uniformes que porten els soldats no s'utilitzen des de fa molt de temps.
7) Era necessari, per tant, realitzar una xicoteta investigació que ens ha portat a descobrir una versió molt diferent…
Però llavors, d'on ha eixit la foto?
En realitat, la foto data de 2003. Durant el rodatge d'una pel·lícula els monjos es van negar a fer de figurants, així que es va encarregar que ho feren els soldats i en la imatge reben la seua roba de figurants. Pareix que allí és una pràctica freqüent. En tot cas, res a veure amb les recents imatges de TV que mostren als monjos actuant violentament i destruint els comerços en Lhasa.
Bé, això pareixia tan desmesurat que a pesar de tot calia comprovar-ho. Perquè bé, en realitat, es pot trobar la confirmació en… el lloc pro independentista que difon la «foto acusadora».
La fotografia porta el subtítol següent: «Este no és un ‘moviment tàctic' inusual per part del govern xinés, com es pot veure en la coberta posterior de l'informe 2003 del Tibetan Centre for Human Rights and Democracy (Centre Tibetà pels Drets Humans i la Democràcia). Esta fotografia pareix que es va prendre quan els monjos es van negar a participar en una pel·lícula i els soldats van rebre la instrucció de posar-se eixes robes».
Interrogat sobre esta manipulació, el webmaster del lloc va respondre que a pesar de tot va associar la foto al text que acusava els xinesos «a fi de mostrar el tipus d'enganys que van utilitzar els xinesos en els recents disturbis». Cada un que jutge esta deontologia periodística.
A continuació, les organitzacions de qualsevol tipus, simple i planerament, van suprimir el peu de foto per a donar a entendre que la mateixa era recent i que es tractava d'un estratagema de l'exèrcit xinés. Des de llavors la foto està donant la volta al món…
«Fotos-satèl·lit»? No és la primera vegada…
1) No és la primera vegada que pretenen demostrar-nos «la veritat» amb fotos-satèl·lit. En 1990 Estats Units va assegurar que disposava de fotos-satèl·lit (que mai s'han publicat), «que demostraven» que Saddam Husein invadiria Aràbia Saudita. Este truc de satanització va exercir un gran paper per a manipular a l'opinió pública.
2) En 2003 Estats Units va difondre fotos-satèl·lit «que demostraven» que Iraq posseïa armes de destrucció massiva.
3) Recentment han repetit la mateixa estratègia respecte a Iran (ocultant que Israel posseïx dos-cents caps nuclears il·legals)
Pot mentir una imatge?
Per tant este és el moment de recordar que es pot mentir amb les imatges. Sense parlar de les tècniques gràfiques actuals dels grans cineastes, com Chris Marker, que va demostrar d'una forma brillant que un comentari pot aconseguir que una imatge diga qualsevol cosa i parega creïble. En realitat, la pròpia imatge no ens diu:
1) Quan i on s'ha pres.
2) El que mostra de veritat.
3) El que oculta (què ocorre mentrestant, abans o després…)
Tots ja ens hem deixat atrapar per estes imatges abans. Naturalment, cada un formarà la seua pròpia opinió sobre la qüestió del Tibet intentant comprovar les dos versions i estudiant els interessos i objectius de les dos parts, especialment els de George Bush, a qui el Dalai Lama admira tant. Però, en tot cas, tenim dret a una informació que no estiga manipulada. Suggerim a les persones que van difondre esta imatge que difonguen també la rectificació. Gràcies per la seua atenció.
diumenge, 13 d’abril del 2008
divendres, 11 d’abril del 2008
dijous, 10 d’abril del 2008
Solidaris de Cap de Setmana...
M'agrada veure com tots els progres s'han posat de cop en contra de la celebració dels Jocs Olimpics a Bejing. Espectacular. Que la Xina oprimeix al poble tibetà? Cert. Que és intolerable el que fa? També és cert. Ara bé: Per què no es va fer boicot a Atlanta 96? Per què els mateixos que demanen el boicot duen samarretes made in China? No hi ha més conflictes al món?
Gent! La repressió ni existeix només al Tibet ni va començar ahir... No s'hi val ser solidari de cap de setmana...
P.S. Un altre dia parlarem de si realment els xinesos són tant dolents i el dalai lama tant bo... Això és un altre tema...
Gent! La repressió ni existeix només al Tibet ni va començar ahir... No s'hi val ser solidari de cap de setmana...
P.S. Un altre dia parlarem de si realment els xinesos són tant dolents i el dalai lama tant bo... Això és un altre tema...
divendres, 4 d’abril del 2008
Ànims sagal!
dijous, 3 d’abril del 2008
La frase
"El diner no dóna la felicitat, però procura una sensació tan semblant, que es necessita un especialista molt avançat per a verificar la diferència."
Woody Allen
I una merda!
dimecres, 2 d’abril del 2008
El compromís d'uns joves
Aquest cop un article de Joan Lafarga publicat el gener d'enguany a La Tortuga de Gràcia
Avui toca parlar bé d’algú. Ja costa. De fet, des d’aquesta tribuna, ho he fet molt més del que els meus detractors, els valerosos i inefables anònims, reconeixen. No és pas a ells a qui haig de complaure. Ben mirat no haig de complaure ningú. Dir les coses i prou.
Parlaré, doncs, dels nois i noies que fan de caps/monitors d’agrupaments i esplais. ¿Qui els mana d’embolicar-se amb unes responsabilitats desproporcionades, aguantant els nostres fills els dissabtes i molts diumenges, a canvi de res? Vull dir a canvi de res material. Perquè ells argumenten que ho fan perquè els agrada i que rebent l’estima i el respecte de la canalla a la que eduquen ja en tenen prou.
Crec que en una època en què preval exageradament el que és efímer, el que no costa esforç, el banal, el consum desaforat i la simplicitat de valors, aquests nois i noies s’esforcen en recordar-nos que hi ha coses que poden millorar. I a sobre ho fan sense rebre res més a canvi que la satisfacció intangible de complementar l’educació dels nostres fills i filles en uns principis que la societat ja no transmet i que les famílies no poden oferir. I els són un exemple vital. Fan que s’ho passin bé i que es formin en uns valors que semblen d’una altra època. De quan ens pensàvem que les coses podrien seguir altres camins. Les xiruques han deixat pas a les botes de Goretex, els anoraks escalfen més, com també els sacs de dormir. Ja no poden fer focs de camp perquè ara els boscos es cremen però les cançons que canten han canviat poc. Han canviat poc perquè les lletres continuen vigents. I ells ens ho recorden. És cert que s’han adaptat als nous corrents i ja no enterren les deixalles com fèiem nosaltres, ara se’n cuiden de reciclar-les, i fan servir internet per avisar-nos de reunions o excursions. Són els signes dels temps. Però la meva sensació és que la transmissió dels valors de la companyonia, del compromís i la pertinença a un país i a una llengua estan on eren.
Quan la majoria de joves transiten superficialment sobre el temps amb l’únic objectiu de l’oci desbocat i el consumisme irracional, ells en ensenyen que es pot ser jove i compromès. Trobar qui es vulgui desprendre del seu temps per dedicar-lo als altres, en aquest cas als més petits, és insòlit. És un luxe. I encara més perquè estan en període de formació i ho han de compaginar amb els estudis. I ho fan.
Ens demostren també, i això és molt important, que per ser crític i transformador cal treballar de valent, cal ensenyar que podem inventar relacions diferents i millors, cal educar i educar-nos. Perquè les societats no les canvien quatre brètols tirant pedres a la policia o destrossant aparadors o cridant més que enraonant, sinó aquells que traginen compromís i implicació social. Els nostres nois i noies són persones de qui la societat és deutora. Als altres els acabarem portant a coll entre tots.
Entusiastes de la vida, de l’esforç, de la humanitat, amants del nostre país i de la seva llengua, moltes gràcies a tots i a totes. Algú ho havia de dir.
Parlaré, doncs, dels nois i noies que fan de caps/monitors d’agrupaments i esplais. ¿Qui els mana d’embolicar-se amb unes responsabilitats desproporcionades, aguantant els nostres fills els dissabtes i molts diumenges, a canvi de res? Vull dir a canvi de res material. Perquè ells argumenten que ho fan perquè els agrada i que rebent l’estima i el respecte de la canalla a la que eduquen ja en tenen prou.
Crec que en una època en què preval exageradament el que és efímer, el que no costa esforç, el banal, el consum desaforat i la simplicitat de valors, aquests nois i noies s’esforcen en recordar-nos que hi ha coses que poden millorar. I a sobre ho fan sense rebre res més a canvi que la satisfacció intangible de complementar l’educació dels nostres fills i filles en uns principis que la societat ja no transmet i que les famílies no poden oferir. I els són un exemple vital. Fan que s’ho passin bé i que es formin en uns valors que semblen d’una altra època. De quan ens pensàvem que les coses podrien seguir altres camins. Les xiruques han deixat pas a les botes de Goretex, els anoraks escalfen més, com també els sacs de dormir. Ja no poden fer focs de camp perquè ara els boscos es cremen però les cançons que canten han canviat poc. Han canviat poc perquè les lletres continuen vigents. I ells ens ho recorden. És cert que s’han adaptat als nous corrents i ja no enterren les deixalles com fèiem nosaltres, ara se’n cuiden de reciclar-les, i fan servir internet per avisar-nos de reunions o excursions. Són els signes dels temps. Però la meva sensació és que la transmissió dels valors de la companyonia, del compromís i la pertinença a un país i a una llengua estan on eren.
Quan la majoria de joves transiten superficialment sobre el temps amb l’únic objectiu de l’oci desbocat i el consumisme irracional, ells en ensenyen que es pot ser jove i compromès. Trobar qui es vulgui desprendre del seu temps per dedicar-lo als altres, en aquest cas als més petits, és insòlit. És un luxe. I encara més perquè estan en període de formació i ho han de compaginar amb els estudis. I ho fan.
Ens demostren també, i això és molt important, que per ser crític i transformador cal treballar de valent, cal ensenyar que podem inventar relacions diferents i millors, cal educar i educar-nos. Perquè les societats no les canvien quatre brètols tirant pedres a la policia o destrossant aparadors o cridant més que enraonant, sinó aquells que traginen compromís i implicació social. Els nostres nois i noies són persones de qui la societat és deutora. Als altres els acabarem portant a coll entre tots.
Entusiastes de la vida, de l’esforç, de la humanitat, amants del nostre país i de la seva llengua, moltes gràcies a tots i a totes. Algú ho havia de dir.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
