L'ou com balla

Bàsicament consisteix en colocar un ou buit damunt del raig d’una font i deixar que es mantingui a l’aire implulsat per l’aigua. El brollador està habitualment ornamentat amb tot tipus de motius florals, que a més eviten que l’ou caigui a terra.Si l’ou cau sobre l’aigua i no es trenca, torna a rodolar fins al raig i s’enlaira de nou.Si l’ou no es trenca durant tota la jornada es considera bona senyal de cara al cicle que comença.

Per a alguns savis aquest ritus és una metàfora del cicle de la vida i una referència al temps i al moviment continuu. Altres el veuen com un simple joc d’entreteniment propi dels temps de l’Edat mitjana. I d’altres associen l’ou amb el cos de Crist.
Com passa en l’àmbit dels significats, hi ha moltes teories respecte dels origens de tan curiosa manifestació. Una de les més esteses la situa a Itàlia, on un frare dominic va veure l’acte en un petit poble i quan es va traslladar a Barcelona va proposar de fer-ho a la Catedral. Altres versions parlen concretament de la ciutat de Nàpols, en temps d’Alfons el Magnànim on l’«uovo che danzava» era un pur entreteniment entre els cortesans.
Segons l'historiador barceloní Ramon Nonat, que estudiat els arxius del claustre, el ritual es va començar a celebrar a Barcelona l'any 1440. D’altres, menys científics, pensen que tot va sorgir d’un joc inventat pels cuidadors dels jardins del claustre, coneguts per les seves sorolloses oques.
Més enllà de la discussió sobre els origens, el que sí és cert és que la tradició ha arrelat a Catalunya, únic lloc de tot el món on actualment es fa ballar l’ou.

Font

Jo vull un ordinador com el de Raúl

Extret d'Internet

Ahir vaig entrar a una botiga informàtica en el centre de Barcelona i vaig preguntar pel preu de "un ordinador com el de Raúl Reyes".

- I eixe qui és?, em va preguntar la dependenta amb cara de sorpresa i accent català.

- Com que qui? El cap guerriller eixe, a què van matar per allà en la frontera 'colombo-palestina'. Va ser un bombardeig de pare i senyor meu. Van arrasar amb mitja selva i el seu ordinador va quedar intacte.

Vaig traure un retall de periòdic que guarde amb cura en la meua bitlletera, ho vaig desplegar amb sumisc atenció i vaig començar a llegir amb el ritme d'un locutor de ràdio caribeny vingut a menys: "Es van usar 10 bombes GBU 12 Paveway II de 500 lliures, que van deixar cràters de 2,40 metres de diàmetre per 1,80 metres de profunditat. L'explosiu d'esta bomba pot ser guiat per làser, GPS o tecnologia intersensorial (INS). Esta bomba va ser molt usada durant l'Operació Tempesta del Desert, en Iraq. La majoria de les bombes va caure en l'àrea de dormitoris i d'adoctrinament del campament. Se van trobar vainilles de projectils 0,50 disparades per metralladores emplaçades en helicòpters".

Vaig doblegar el meu retall, ho vaig introduir novament en la bitlletera i li vaig dir, després de tot això:
- L'ordinador no sols va quedar intacte sinó que han trobat, sencer, els arxius dels meus documents, la Paperera de reciclatge, de Correus enviats, dels meus llocs de xarxa, Les meues conversacions amb Hugo, Els meus préstecs a Correa.... Què té un guerriller que no tinga jo?

La dona va començar a posar-se nerviosa
- Per què un ordinador meu, si s'estrella contra el sòl, estarà fos per sempre? O si li cauen tres gotes de cervesa en el teclat ja perdrà tots els arxius? Jo vull un ordinador com el de Raúl Reyes, pague el que tinga pagar.

La dona, que ja no sols no creia sinó que no entenia ni jota del que li anava dient, em va somriure amb la seua falsa somriure de venedora frustrada, va alçar la mirada sobre el meu muscle i va dir amb la seua veu lapidària.

El següent, per favor.

Patirem... però guanyarem!

I la guanyarem!

P.S. Espero no haver de menjar-me les paraules...

S'ha de valorar...

Es pot ser creient o no, però penso que la Bíblia és un llibre que aporta moltes situacions, en molts casos no religioses, que et poden dur a la reflexió i a veure algunes coses que et passen al voltant des d'un altre punt de vista. Un dels fragments és aquest:

"Un dia que seia davant la sala del Tresor, es mirava la gent com tirava els diners a les caixetes: i molts rics hi tiraven qui-sap-lo. Va venir-hi també una vídua d'allò més pobra, i va tirar-hi, res, uns centimets. Llavors Jesúsu cridà als deixebles i els diu:

-Sí, us ho asseguro: aquesta vídua, tan pobra, ha tirat al Tresor més que tots els altres plegats. Perquè els altres hi tiraven d'allò que els sobrava; en canvi, aquesta, de la seva misèria, hi ha tirat tota la seva fortuna, tot el que tenia per viure" Mc 12,41-44

No ho sé, a mi em fa pensar...

Investigació sobre una foto manipulada

Per Michel Colló

Aquesta foto està circulant extensament per la xarxa amb el comentari: «Londres, 20 de març, el GCHQ, l'agència governamental de comunicacions que vigila electrònicament a mig món des de l'espai, ha confirmat l'acusació del Dalai Lama segons la qual els soldats de l'Exèrcit Popular d'Alliberament xinés, disfressats de monjos, van provocar les revoltes que van matar o van ferir a centenars de tibetans...»
Aquesta fotografia suposadament ho demostra i per tant ha indignat molta gent.
Ara observem atentament la fotografia i juguem al joc dels set errors…

Els 7 errors

1) Han vist alguna vegada una foto-satèl·lit presa amb eixe angle de visió?

2) Ens diuen que els soldats es disfressen de monjos per a fer el paper de provocadors, són tan estúpids com per a realitzar semblant operació secreta en ple carrer?

3) Ens diuen que la fotografia és recent, just anterior als successos, què ho demostra?

4) Vaig preguntar a un amic que coneix el Tibet. Diu que esta foto no pot haver-se pres el 14 de març, davall un sol primaveral, perquè la primavera no va arribar al Tibet enguany fins al 21 de març.

5) També em va dir que totes les bicis-taxi de Lhasa van canviar de color des de l'any 2005.

6) Va afegir que els uniformes que porten els soldats no s'utilitzen des de fa molt de temps.

7) Era necessari, per tant, realitzar una xicoteta investigació que ens ha portat a descobrir una versió molt diferent…

Però llavors, d'on ha eixit la foto?

En realitat, la foto data de 2003. Durant el rodatge d'una pel·lícula els monjos es van negar a fer de figurants, així que es va encarregar que ho feren els soldats i en la imatge reben la seua roba de figurants. Pareix que allí és una pràctica freqüent. En tot cas, res a veure amb les recents imatges de TV que mostren als monjos actuant violentament i destruint els comerços en Lhasa.

Bé, això pareixia tan desmesurat que a pesar de tot calia comprovar-ho. Perquè bé, en realitat, es pot trobar la confirmació en… el lloc pro independentista que difon la «foto acusadora».

La fotografia porta el subtítol següent: «Este no és un ‘moviment tàctic' inusual per part del govern xinés, com es pot veure en la coberta posterior de l'informe 2003 del Tibetan Centre for Human Rights and Democracy (Centre Tibetà pels Drets Humans i la Democràcia). Esta fotografia pareix que es va prendre quan els monjos es van negar a participar en una pel·lícula i els soldats van rebre la instrucció de posar-se eixes robes».

Interrogat sobre esta manipulació, el webmaster del lloc va respondre que a pesar de tot va associar la foto al text que acusava els xinesos «a fi de mostrar el tipus d'enganys que van utilitzar els xinesos en els recents disturbis». Cada un que jutge esta deontologia periodística.

A continuació, les organitzacions de qualsevol tipus, simple i planerament, van suprimir el peu de foto per a donar a entendre que la mateixa era recent i que es tractava d'un estratagema de l'exèrcit xinés. Des de llavors la foto està donant la volta al món…

«Fotos-satèl·lit»? No és la primera vegada…

1) No és la primera vegada que pretenen demostrar-nos «la veritat» amb fotos-satèl·lit. En 1990 Estats Units va assegurar que disposava de fotos-satèl·lit (que mai s'han publicat), «que demostraven» que Saddam Husein invadiria Aràbia Saudita. Este truc de satanització va exercir un gran paper per a manipular a l'opinió pública.

2) En 2003 Estats Units va difondre fotos-satèl·lit «que demostraven» que Iraq posseïa armes de destrucció massiva.

3) Recentment han repetit la mateixa estratègia respecte a Iran (ocultant que Israel posseïx dos-cents caps nuclears il·legals)

Pot mentir una imatge?

Per tant este és el moment de recordar que es pot mentir amb les imatges. Sense parlar de les tècniques gràfiques actuals dels grans cineastes, com Chris Marker, que va demostrar d'una forma brillant que un comentari pot aconseguir que una imatge diga qualsevol cosa i parega creïble. En realitat, la pròpia imatge no ens diu:

1) Quan i on s'ha pres.

2) El que mostra de veritat.

3) El que oculta (què ocorre mentrestant, abans o després…)

Tots ja ens hem deixat atrapar per estes imatges abans. Naturalment, cada un formarà la seua pròpia opinió sobre la qüestió del Tibet intentant comprovar les dos versions i estudiant els interessos i objectius de les dos parts, especialment els de George Bush, a qui el Dalai Lama admira tant. Però, en tot cas, tenim dret a una informació que no estiga manipulada. Suggerim a les persones que van difondre esta imatge que difonguen també la rectificació. Gràcies per la seua atenció.

La Frase

"S'ha de continuar encara que sigui per curiositat."

Martin "Hache"

15 anys sense Guillem Agulló

Solidaris de Cap de Setmana...

M'agrada veure com tots els progres s'han posat de cop en contra de la celebració dels Jocs Olimpics a Bejing. Espectacular. Que la Xina oprimeix al poble tibetà? Cert. Que és intolerable el que fa? També és cert. Ara bé: Per què no es va fer boicot a Atlanta 96? Per què els mateixos que demanen el boicot duen samarretes made in China? No hi ha més conflictes al món?
Gent! La repressió ni existeix només al Tibet ni va començar ahir... No s'hi val ser solidari de cap de setmana...

P.S. Un altre dia parlarem de si realment els xinesos són tant dolents i el dalai lama tant bo... Això és un altre tema...

Ànims sagal!

Sort que en Ronaldinho s'inventava que tenia molèsties a la cama...

Quantes boques haurien de demanar-li perdó...
Nanu, ets el millor del món, molts ànims i sort!!

La frase

"El diner no dóna la felicitat, però procura una sensació tan semblant, que es necessita un especialista molt avançat per a verificar la diferència."

Woody Allen

I una merda!

El compromís d'uns joves

Aquest cop un article de Joan Lafarga publicat el gener d'enguany a La Tortuga de Gràcia

Avui toca parlar bé d’algú. Ja costa. De fet, des d’aquesta tribuna, ho he fet molt més del que els meus detractors, els valerosos i inefables anònims, reconeixen. No és pas a ells a qui haig de complaure. Ben mirat no haig de complaure ningú. Dir les coses i prou.

Parlaré, doncs, dels nois i noies que fan de caps/monitors d’agrupaments i esplais. ¿Qui els mana d’embolicar-se amb unes responsabilitats desproporcionades, aguantant els nostres fills els dissabtes i molts diumenges, a canvi de res? Vull dir a canvi de res material. Perquè ells argumenten que ho fan perquè els agrada i que rebent l’estima i el respecte de la canalla a la que eduquen ja en tenen prou.

Crec que en una època en què preval exageradament el que és efímer, el que no costa esforç, el banal, el consum desaforat i la simplicitat de valors, aquests nois i noies s’esforcen en recordar-nos que hi ha coses que poden millorar. I a sobre ho fan sense rebre res més a canvi que la satisfacció intangible de complementar l’educació dels nostres fills i filles en uns principis que la societat ja no transmet i que les famílies no poden oferir. I els són un exemple vital. Fan que s’ho passin bé i que es formin en uns valors que semblen d’una altra època. De quan ens pensàvem que les coses podrien seguir altres camins. Les xiruques han deixat pas a les botes de Goretex, els anoraks escalfen més, com també els sacs de dormir. Ja no poden fer focs de camp perquè ara els boscos es cremen però les cançons que canten han canviat poc. Han canviat poc perquè les lletres continuen vigents. I ells ens ho recorden. És cert que s’han adaptat als nous corrents i ja no enterren les deixalles com fèiem nosaltres, ara se’n cuiden de reciclar-les, i fan servir internet per avisar-nos de reunions o excursions. Són els signes dels temps. Però la meva sensació és que la transmissió dels valors de la companyonia, del compromís i la pertinença a un país i a una llengua estan on eren.

Quan la majoria de joves transiten superficialment sobre el temps amb l’únic objectiu de l’oci desbocat i el consumisme irracional, ells en ensenyen que es pot ser jove i compromès. Trobar qui es vulgui desprendre del seu temps per dedicar-lo als altres, en aquest cas als més petits, és insòlit. És un luxe. I encara més perquè estan en període de formació i ho han de compaginar amb els estudis. I ho fan.

Ens demostren també, i això és molt important, que per ser crític i transformador cal treballar de valent, cal ensenyar que podem inventar relacions diferents i millors, cal educar i educar-nos. Perquè les societats no les canvien quatre brètols tirant pedres a la policia o destrossant aparadors o cridant més que enraonant, sinó aquells que traginen compromís i implicació social. Els nostres nois i noies són persones de qui la societat és deutora. Als altres els acabarem portant a coll entre tots.

Entusiastes de la vida, de l’esforç, de la humanitat, amants del nostre país i de la seva llengua, moltes gràcies a tots i a totes. Algú ho havia de dir.

Entusiasme sospitós

Aquest article de Carles Capdevila que va ser publicat al diari Avui el 30 de maig de 2007 serveix per explicar a qualsevol persona el perquè faig de cap al cau. Pell de gallina...

Som en un país abstencionista i desencantat, on se suposa que els joves han d'estar desmotivats. Que alguns d'ells es dediquin a educar la nostra canalla de franc i amb tant d'entusiasme és molt sospitós.

Són uns éssers estranys d'entre 18 i 25 anys que es fan dir monitors d'esplai, o caps d'agrupaments. Els reconeixereu perquè pringuen totes les tardes de dissabte als caus muntant gimcanes, perden els caps de setmana fent excursions i malgasten la Setmana Santa sencera i quinze dies de juliol anant de campaments. I tot sense cobrar res i amb una passió que no pot ser bona per a la salut.

La broma fa dècades que dura, i no són quatre sonats, es tracta d'uns quants milers. S'ha procurat fer burla d'ells com a xirucaires idiotitzats, se'ls ha fet saber que s'han acabat les utopies i que la gràcia d'avui dia és ser famós, però ells insisteixen que no. Són especialment pesadets amb la idea d'anar a la muntanya i educar en el lleure, assumeixen responsabilitats i ens donen lliçons als pares sobre coses tan antiquades com desconnectar, conviure i madurar. I a sobre se'ls veu feliços, i -el que és pitjor- a la canalla que cuiden, també. Això els fa poc integrables a la societat, perquè el que es porta és no fotre res i fer cara d'estressat, i no pas passar-te el dia organitzant coses amb un somriure.

L'administració els dóna l'esquena i els nega el dret a fer servir les escoles públiques (perfectament desaprofitades els dissabtes) per intentar que s'ofeguin en petits locals d'entitats que sovint són literalment uns caus, però ni així pleguen. Els mitjans de comunicació tenim a punt el protocol del linxament mediàtic i exigència de responsabilitats a la mínima que algun grup es perd al bosc, però ells allà, valents.

Les tècniques de captació de nous membres són terriblement sofisticades. Per culpa d'un mètode estranyíssim anomenat seguir l'exemple (oi que sona carca?), molts nens d'esplai s'acaben assemblant als seus monitors, i volen ser castellers, diables o voluntaris d'oenagés. I com que el moviment es renova, costa etiquetar-los de gent poc moderna, perquè viuen al dia i s'adapten als nous temps.

Si almenys tant d'esforç fos al servei d'una secta destructiva, s'entendria, i algun actor de Hollywood els donaria suport. Però no, no són cap secta i la seva voluntat és totalment constructiva (ai, uix, quin concepte més passat de moda). Són tota una anomalia en els ambients derrotistes i les societats decadents. Algú els hauria d'aturar abans que se'ls acudeixi canviar el món de veritat.

Gent

No existeixen homes poc interessants.
Els seus destins són com històries de planetes.
Cada un és únic, sol, ell sol,
No hi ha cap altre que s’hi assembli.

I si algú ha viscut en silenci,
Feliç en el seu racó,
La seva mateixa insignificança
L’ha fet interessant.

Cadascú te un món secret, ben seu,
On s’amaga el millor instant,
On s’amaga l’hora més terrible.
Però nosaltres no en sabem res.

I si un home mor,
Mor també la seva primera nevada,
I el primer petó, i el primer combat…
Tot s’ho emporta.

Sí, queden llibres i ponts,
Màquines i teles de pintors,
Sí, moltes coses ha de restar,
Però alguna cosa fuig!

Així és la llei d’aquest joc sense pietat.
Desapareixen móns, no persones.
Els homes, pecadors i terrenals, els recordem,
Però, en realitat, què en sabíem, d’ells?

Què en sabem nosaltres, dels germans, dels amics?
Què en sabem, de la nostra estimada?
Fins del nostre pare,
Coneixent-ho tot, no en sabem res.

Se’n va la gent, no la podem retornar.
No podem fer renàixer els seus móns secrets.
I cada vegada,
Tinc ganes de xisclar davant aquesta impotència.

Evgeni Evtushenko

Avui com ahir

Avui com ahir el NO segueix sent la opció dels veïns.

Fa vuit anys ens van dir NO a la Consulta pel deute extern:

"I és que com potser molts encara recordareu, va ser a partir d'aquesta coincidència de dates que la Junta Electoral Central va prohibir la realització de la consulta. Al·legant que aquesta interferia en el procés de les eleccions generals, el sistema va creure convenient esborrar tot rastre de la consulta, en tant que eina de participació directa. Però la Xarxa Ciutadana anava tan llançada, el procés d'apoderament i de presa de consciència estava tan avançat, que la prohibició es va transformar en un acte massiu de desobediència civil. 20.000 voluntaris, i més d'un milió de votants, van creure convenient desobeir l'Estat, tot i la repressió a la qual van ser sotmesos i que va fer que, encara avui, hi hagi judicis pendents a membres de la Xarxa. Però tot i això, la Xarxa va ser plenament conscient de la força que es tenia entre tots i de la vulnerabilitat del sistema quan la societat civil s'uneix i actua de forma conjunta. La consulta va ser l'assumpció d'uns drets que com a ciutadania ens pertoquen i la seva execució conscient fins a les últimes conseqüències."

Avui la Junta Electoral Central prohibeix el referèndum de la Plataforma pel Dret a Decidir i Sobirania i Progrés: Decideixo Decidir. Patètic. Diumenge, tots hem de decidir decidir (valgui la redundància).

Aquesta és la seva democràcia..

Extret d'Internet:
Avui s'han viscut uns fets molt greus a la UAB.
Com sabreu, després del cercavila d'aquest matí un grup d'uns 40 companys han ocupat la facultat de lletres, tot reivindicant la declaració d'insubmissió de la uab al pla de Bolonya, tal com succeï amb la LOU fa 6 anys. Denunciar el procés antidemocràtic que s'està seguint per l'aprovació dels plans d'estudis, etc. A fora ens hem concentrat un munt de gent per donar-los suport actiu. S'ha fet una roda de premsa, etc. La idea era, si el rector no cedia; tal com deia, seguir amb l'ocupació com a mínim fins demà a les 13h, quan sortirien i marxaríem tots cap al rectorat en la concentració que hi ha convocada. s'han plantat algunes tendes d'acampada, etc, per passar la nit a fora el grup de suport. erem uns 100 i pico o més.
Cap a les 16h han arribat els Gossos a la uab. Els ha trucat el rectorat. 4 furgonetes d'antidisturbis s'han posicionat a l'edifici de bombers, i sense més novetat han seguit passant les hores. Cap a les 18h un grup de Gossos han desallotjat la facultat de psicologia, amb la intenció de desallotjar la facultat de lletres des de baix, tallant les cadenes q la tancaven, i lluny dels flaixos que hi havien a fora(s'apropen eleccions...)
Però sorpresa! no ha estat així... cap a les 20h des del rectorat s'ha tallat la llum de tota la universitat(deixant a les fosques les classes fins i tot) x tal que les càmeres no poguessin captar el que havia de succeir..han entrat les furgonetes pel pati en el que hi havia els concentrats. Han escortat als membres del rectorat que els havien trucat xq sortissin i han carregat de forma brutal contra els concentrats que estaven asseguts per rebre'ls de forma pacifica, acorralant-los contra les parets(el patí era totalment tancat). Hi han hagut molts ferits. Caps oberts, contusions, sang, i molta confusió. No ho entenem. Després d'això han entrat a la facultat i després d'agredir-los i vexar-los, han anat traient un a un als tancats. Davant els crits de ràbia i de suport dels concentrats.

Tres de març: Sant Medir

L'any 1828, en urbanitzar-se l'entorn del carrer Gran de Gràcia, s'instal·la al número 111, -cantonada carrer Sant Marc-, un forn propietat del qui hauria de ser fundador de les Colles, en Josep Vidal i Granés. Hi ha dubtes sobre el seu naixement, ja que amb les guerres carlines, la crema de convents i l'exanonació dels monjos, hi ha un silenci en els documents.
El forner del carrer Gran no tenia molt bona salut i com era molt devot de Sant Medir, li va prometre que si sanava, cada 3 de març (festivitat del Sant) aniria cap a la seva Ermita a la serra de Collserola. Això ho faria tocant un sac de gemecs i muntat dalt d'un cavall alhora que feia una passejada pel barri per anunciar la seva prometença a tothom.
Trobant-se millorat decideix el 1830, amb 28 anys, iniciar el que seria la primera peregrinació. Els següents anys el seguiren familiars i amics tot formant la primera colla, la del Vidal. Després en vingueren d'altres, de Sant Gervasi, Sarrià, Sants, fins al punt que el Diari de Barcelona del 4 de març de 1853 ja informava de la importància que adquiria la festa aplegant aquell any unes 300 persones.

Veneçuela, Alejandro Sanz i les mentides

Carta que li va enviar el Ministro del Poder Popular para la Cultura de la República Bolivariana de Venezuela, Farruco Sesto, al cantant i compositor espanyol Joan Manuel Serrat, signant de la carta en solidaritat i suport a Alejandro Sanz, davant la suposada censura del govern veneçolà a un concert d'aquest.


Carta de Farruco Sesto a Joan Manuel Serrat

Caracas, 20 de Febrero de 2008.

Querido amigo:

Permíteme que te llame de esa manera porque de verdad lo eres, aunque no lo sepas. Tus canciones, la imagen de tu sencillez y tranquilidad de espíritu, así como la referencia del compromiso tuyo con una visión incluyente del mundo, han sido algo importante en mi vida, como lo ha sido en la vida de muchas personas que me rodean.
Además somos, por así decirlo, de la misma camada. Pues yo nací en octubre y tú en diciembre de 1943. Viejos camaradas a distancia, uno de ellos sin conocer al otro, en una relación asimétrica.
La primera noticia tuya la tuve, creo, a mediados de los sesenta, a través de un disco de 45 revoluciones con canciones en catalán. Me acuerdo todavía de Les Sabates: "Quanta gent que passa amb l'ull sorrut!..Quanta gent l'esperança ha perdut!.". Y luego te fui siguiendo a lo largo de estos cuarenta y tantos años, comprando casi todos los discos que sacabas y asistiendo a tus conciertos.
El último fue el que nos ofreciste en Caracas en noviembre pasado, junto a ese otro gran amigo y camarada (aunque él tampoco lo sepa) que se llama Joaquín Sabina. Acudí como un espectador más, entremezclado entre el público al que pertenezco. Aún siendo ministro del poder popular para la cultura, no hice ningún esfuerzo por saludarte ni por hacerme notar. Tampoco estuve en los lugares preferenciales. En ese momento yo era únicamente un espectador agradecido por el hermoso regalo que nos estaban dando Serrat y Sabina. Y lo cierto es que lo disfruté bastante.
Hoy, sin embargo, una piedrecita se me metió en el zapato causándome una molestia que me impulsó a escribir esta carta. Acabo de leer una noticia en un periódico caraqueño con fecha 14 de febrero, en la que se comenta que entre los firmantes de la carta de solidaridad con Alejandro Sanz, aparecen tu nombre y el de Joaquín Sabina.
No me incomoda ni puedo criticar, ciertamente, la solidaridad entre colegas. Es natural y comprensible. Lo que me preocupa es que puedas haber firmado esa carta a la luz (o a la sombra) de la campaña mediática nacional e internacional que, desde hace años, se ha desatado contra nosotros, pueblo y gobierno de Venezuela.
Yo quiero explicarte bien este caso. Por un lado, para que conozcas la verdad. Y por el otro para poder seguir disfrutando de tus canciones sin sentir un mal sabor, una amargura, en el alma. Es por mí, por quien lo hago.
Perdóname esa. Lo primero que debes saber es que el incidente Sanz se produce en un momento en el cuál el Poliedro de Caracas acababa de cambiar de manos. Hasta entonces el Poliedro era una fundación adscrita al Ministerio de la Cultura y en esos días, se había concretado su adscripción al Ministerio de Educación Superior. De manera tal que todo en el Poliedro estaba en revisión profunda para adecuarlo a unas nuevas funciones, analizándose desde su razón de ser, hasta la propia organización gerencial. Ese es un dato importante del asunto.
Fue en esos días cuando, ante la solicitud de una determinada compañía productora de espectáculos, la nueva autoridad decide no darle el visto bueno a la presentación de Alejandro Sanz en el Poliedro.
Debe quedar claro que en ningún momento se censuró su presentación, ni se le impidió presentarse en otro lugar ni, mucho menos, se le negó la entrada a Venezuela. Ningún tipo de prohibiciones. Sólo dificultades para usar un espacio, el Poliedro.
A partir de allí comenzó el tsunami mediático a tergiversar las cosas. A mentir descaradamente, como es su costumbre. Pero eso no es nada para nosotros. Lo vivimos todos los días. El caso es que muy pocas semanas después se superó el incidente y se autorizó la presentación de Alejandro Sanz en el Poliedro de Caracas. Eso es historia documentada. Pero, en un cierto momento, habiéndose comenzado incluso a vender las entradas, al cantante ya no le pareció interesante o conveniente venir a Venezuela. Desconozco las razones por las que no quiso actuar aquí. Comenzó entonces a improvisar excusas. Dijo que ninguno de los grandes hoteles de Caracas quería darle alojamiento, cosa que de inmediato fue desmentida públicamente por el Meliá Caracas, el Embassy Suites, el Tamanaco y el Eurobuilding. Poco después salió en televisión con una camiseta en inglés insultando soezmente al Presidente Chávez. Y desde este lado para no quedar en desventaja, la Cámara Municipal del Municipio Libertador declaró a Alejandro Sanz persona no grata. Bueno, la vida es así. Donde las dan, las toman.
Y luego, como en un coro bien dirigido, comenzaron a aparecer en todo el mundo las voces contra la censura en Venezuela, involucrando en la crítica al propio Presidente Chávez que, me consta, no tenía arte ni parte.
Hoy mismo salen dos entrevistas a Fito Páez, en su paso por Caracas. En El Nacional dice: "Chávez no tolera la disidencia, es intolerante.Uno tiene derecho a pensar, hacer y decir lo que quiera, mientras eso no afecte a los demás". En El Universal declara: "Chávez debería meterse con gente más pesada, como yo".
Bueno, la verdad, Joan Manuel, es que ni Chávez ni nadie aquí se mete con los intelectuales, ni con los artistas ni con ninguna persona en particular por sus ideas o sus creaciones. Yo no estoy seguro de poder calificar a Venezuela como el país más libre del mundo, pero de lo que, sí, estoy seguro, es que éste es un país tan libre como cualquiera pueda serlo. Y desde luego mucho más, por ejemplo, que los EEUU o que la propia España, donde a cada rato, y tú lo sabes, se cierra o se multa un periódico, se prohíbe un partido o se enjuicia a unos muchachos por quemar una fotografía en público.
Yo puedo jurar y juro, como Ministro del Poder Popular para la Cultura y como ciudadano, que en nuestro país la libertad de creación, de opinión y de información es absoluta, sin otro límite que el de las propias leyes. No
conozco aquí, en esta época, ningún ejemplo de censura por parte del Gobierno. Esto es un hecho que cualquier visitante o, incluso, cualquier usuario de internet que no crea en chismes y vaya a las fuentes, puede
constatar. Basta con leer los periódicos (para muestra las entrevistas de hoy a Fito Páez, el peso pesado) o sentarse por unos minutos ante un canal de TV tan venenoso como Globovisión.
Y por último ¿sabes una cosa?: si algún funcionario público pudiera cometer un error de ese tipo en algún momento, esa persona no sería precisamente el Presidente Chávez. Nunca él. No va con su naturaleza. A Hugo Chávez, como persona y como político, le gusta jugar limpio y ganar en buena lid. Es fuerte en la batalla de las ideas, sin otorgar concesiones innecesarias a la retórica académica o cortesana, pero dentro de la confrontación no hace trampa, no mueve las fichas, no compra al árbitro, no le amarra las manos ni la boca a nadie. Lo digo con propiedad, porque lo conozco, creo, bastante bien. Y este es otro dato del asunto.
De modo que así están las cosas.
Yo me saqué una piedrecita del zapato escribiendo esta carta y, si no hay novedad, podré seguir escuchando tus discos, queriéndote y admirándote, como siempre lo he hecho. Y lo mismo con Joaquín Sabina.
Vaya un saludo cariñoso para los dos.

Farruco Sesto
Ministro del Poder Popular para la Cultura de la República Bolivariana

Extret del bloc d'en Cesk

Creure

Tots necessitem creure en alguna cosa. Sense això és impossible de tirar endavant. A certs pobles de Guatemala la gent creu en Maximon. Maximon és l'exemple perfecte que quan es creu en alguna cosa o algú, tot es veu més fàcil. De vegades no és necessària una altra cosa, només la fe, per mantenir girant el nostre món.

Aquest és el que hi ha a Santiago Atitlán. Com diuen ells:

"Hoy dia la gente llega diariamente, algunos que piden una ayuda para otros, algunos pidiéndole dinero. Los hombres le piden una esposa y las mujeres le piden un marido. Esta es la vida del Rilaj Mam, Don Pedro, San Simon. Nosotros, los sacerdotes mayas lo nombramos: El Doctor, El Ángel, el Rayo que cae, el subterráneo, el Extra Terrestre, y el Astrologo. También lo llamamos el Gran Abuelo Mam, gran abuelo Pedro, Oh padre, oh madre! Santos son sus palabras, santos eran sus experiencias, padre. Es todo. "

Parlo sol

Quan penso en alguna cosa i no hi ha ningu al voltant ho faig en veu alta, fentel que coneixem com "parlar sol".

Per què? Crec que és una manera d'establir una conversa amb mi mateix, amb el jo més profund, de tal forma que puc arribar a autoasserenar-me, autoconvencem, autoflagelar-me, autodestruir-me, enfonsar-me totalment fins a veure les coses de d'un altre punt de vista amb la particularitat que el fet que sigui en veu alta fa que tot brolli amb més facilitat que si fos en silenci.

Aquest diàleg, que en realitat és un monòleg, sembla i ajuda, a fer sortir de dins meu els dos consellers que hi ha, el del bé i el del mal, que fan posar les coses als extrems i ajuden a agafar el camí que un acava veient (generalment equivocant-se) com a correcte.

Dir que ha passat que estan a casa creient estar sol, he anat amunt i avall amb les meves cabòries (ja sigui pensant o cagant-me en alguna cosa) i el/s present/s han flipat una mica...

No sé si fer això de parlar sol és estar com una cabra (socialment sempre s'ha dit que parlar sol no és massa corrent), però a mi em va molt bé. Proveu-ho i ja direu a veure que us sembla.

PD - Fent referència a la imatge, que gran que era Hergé, i que grans que són els còmics de Tintin, que, tot i haver-los llegit molts cops no et canses mai de repetir...

De prohibicions

Llegeixo aquests dies a la premsa:

"Els jutges impediran a ANB participar a les eleccions perquè els seus electes serien irrevocables"
El Periódico de Catalunya, 1 de febrer de 2008

"La fiscalia general garanteix que impedirà la participació d'ANB i EHAK a les eleccions"
Diari Avui, 8 de febrer de 2008

I és que cada cop la situació és més dantesca, patètica i esperpèntica. Donem lliçons de democràcia al món i no som capaços d'administrar la nostra. Ens hauríem de treure la bena dels ulls, no?

Que m'escoltin bé:

Senyors, conèixer les regles del joc no implica voler jugar-hi.

Queda clar?

PS. Dues preguntes que ens poden fer i les seves possibles respostes:

I aleshores com es juga?
- No es juga - Es juga a un altre joc

Però, els jocs poden canviar de regles, no? Per exemple el futbol o el basquet han anat canviant durant els anys...
- Però han canviat detalls. L'essència és la mateixa. Al futbol s'hi segueix jugant amb els peus i al bàsquet amb les mans. Si els canvis són més bruscs ja no és el mateix joc.

"A mi no m'interessa la política..."

Quina gran frase! Quants cops l'he sentida? Molts. Massa. Sorprenentment hi ha una gran part de la població que diu que la política no els interessa. Però jo no ho entenc.

Vivim en un món en que cada cosa que fem, des d'anar a comprar el pa fins a les classes de la universitat o la feina, depèn en gran mesura de com va el món, el país, la ciutat, el barri, de com hi actua la classe política. Cada cosa que fan repercuteix en la nostra vida (que si menys diners per l'educació, que si augment del preu dels productes...) i tot i així hi ha gent que se'n desentén.

Quedi clar que els critico. Perquè molts dels que diuen que no els agrada la política critiquen sense pensar que criticar també és política. I també els convidaria a reflexionar. Quan et preguntin no cal respondre que t'interessa molt la política, amb tenir una idea del que vols, en el que creus i com ho vols, ja n'hi ha prou. És senzill, ràpid i hi guanyarem tots, no?

L'inici...

El subtítol ja ho diu tot:
"Pels no entesos un baldaquí és un dosser de tela preciosa o de material arquitectònic, muntat damunt quatre columnes o pilars, que serveix per cobrir un altar, una imatge o altre objecte venerable. Jo afegeixo que, quan plou, et pot estalviar un encostipat (almenys això diuen). Si més no de dessota el baldaquí les coses es veuen amb més calma (o almenys s'intenta...)"

I el perquè d'aquest nom... me'l guardo per mi i per algú més que ho sap...

apa!