No existeixen homes poc interessants.
Els seus destins són com històries de planetes.
Cada un és únic, sol, ell sol,
No hi ha cap altre que s’hi assembli.
I si algú ha viscut en silenci,
Feliç en el seu racó,
La seva mateixa insignificança
L’ha fet interessant.
Cadascú te un món secret, ben seu,
On s’amaga el millor instant,
On s’amaga l’hora més terrible.
Però nosaltres no en sabem res.
I si un home mor,
Mor també la seva primera nevada,
I el primer petó, i el primer combat…
Tot s’ho emporta.
Sí, queden llibres i ponts,
Màquines i teles de pintors,
Sí, moltes coses ha de restar,
Però alguna cosa fuig!
Així és la llei d’aquest joc sense pietat.
Desapareixen móns, no persones.
Els homes, pecadors i terrenals, els recordem,
Però, en realitat, què en sabíem, d’ells?
Què en sabem nosaltres, dels germans, dels amics?
Què en sabem, de la nostra estimada?
Fins del nostre pare,
Coneixent-ho tot, no en sabem res.
Se’n va la gent, no la podem retornar.
No podem fer renàixer els seus móns secrets.
I cada vegada,
Tinc ganes de xisclar davant aquesta impotència.
Evgeni Evtushenko
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
1 comentari:
La impotència és un dels pitjors sentiments que mai he tengut. Voler fer alguna cosa i saber que per molt que t'hi esforcis tanmateix no podràs fer-hi res és frustrant i t'enfades amb tu mateixa i amb el món. Tots es teus esquemes s'esqueixen. Si tens ganes de xisclar xiscla. Possiblement és l'únic que pots fer... I cada vegada que hi pens m'enrabiï més amb mi mateixa, intent treure'n alguna cosa positiva, aprendre'n... Però costa molt. I al final pot ser que la única cosa que n'aprenguis sigui que ningú ens prepara per la mort, ni per la nostra ni per la dels altres. Que som uns obsessius del control, no volem que res se'ns escapi, ho volem acaparar tot. Però no som ningú. Hauríem de viure arriscant més i sense intentar assegurar-nos una feliç vida pel futur, perquè mentre fem això estam deixant de viure moments que haguessin pogut ser els millors de la nostra vida. Però que ja no podran ser mai. A l'igual que ja no podran tornar mai els éssers estimats que ja se n'han anat. Ho hem d'assumir, i també hem d'assumir que amb la nostra mentalitat acomodada i hedonista no farem més que patir. Ens hem de simplificar. Tornar a l'essència del que erem d'infants.
Publica un comentari a l'entrada