Entusiasme sospitós

Aquest article de Carles Capdevila que va ser publicat al diari Avui el 30 de maig de 2007 serveix per explicar a qualsevol persona el perquè faig de cap al cau. Pell de gallina...

Som en un país abstencionista i desencantat, on se suposa que els joves han d'estar desmotivats. Que alguns d'ells es dediquin a educar la nostra canalla de franc i amb tant d'entusiasme és molt sospitós.

Són uns éssers estranys d'entre 18 i 25 anys que es fan dir monitors d'esplai, o caps d'agrupaments. Els reconeixereu perquè pringuen totes les tardes de dissabte als caus muntant gimcanes, perden els caps de setmana fent excursions i malgasten la Setmana Santa sencera i quinze dies de juliol anant de campaments. I tot sense cobrar res i amb una passió que no pot ser bona per a la salut.

La broma fa dècades que dura, i no són quatre sonats, es tracta d'uns quants milers. S'ha procurat fer burla d'ells com a xirucaires idiotitzats, se'ls ha fet saber que s'han acabat les utopies i que la gràcia d'avui dia és ser famós, però ells insisteixen que no. Són especialment pesadets amb la idea d'anar a la muntanya i educar en el lleure, assumeixen responsabilitats i ens donen lliçons als pares sobre coses tan antiquades com desconnectar, conviure i madurar. I a sobre se'ls veu feliços, i -el que és pitjor- a la canalla que cuiden, també. Això els fa poc integrables a la societat, perquè el que es porta és no fotre res i fer cara d'estressat, i no pas passar-te el dia organitzant coses amb un somriure.

L'administració els dóna l'esquena i els nega el dret a fer servir les escoles públiques (perfectament desaprofitades els dissabtes) per intentar que s'ofeguin en petits locals d'entitats que sovint són literalment uns caus, però ni així pleguen. Els mitjans de comunicació tenim a punt el protocol del linxament mediàtic i exigència de responsabilitats a la mínima que algun grup es perd al bosc, però ells allà, valents.

Les tècniques de captació de nous membres són terriblement sofisticades. Per culpa d'un mètode estranyíssim anomenat seguir l'exemple (oi que sona carca?), molts nens d'esplai s'acaben assemblant als seus monitors, i volen ser castellers, diables o voluntaris d'oenagés. I com que el moviment es renova, costa etiquetar-los de gent poc moderna, perquè viuen al dia i s'adapten als nous temps.

Si almenys tant d'esforç fos al servei d'una secta destructiva, s'entendria, i algun actor de Hollywood els donaria suport. Però no, no són cap secta i la seva voluntat és totalment constructiva (ai, uix, quin concepte més passat de moda). Són tota una anomalia en els ambients derrotistes i les societats decadents. Algú els hauria d'aturar abans que se'ls acudeixi canviar el món de veritat.

Gent

No existeixen homes poc interessants.
Els seus destins són com històries de planetes.
Cada un és únic, sol, ell sol,
No hi ha cap altre que s’hi assembli.

I si algú ha viscut en silenci,
Feliç en el seu racó,
La seva mateixa insignificança
L’ha fet interessant.

Cadascú te un món secret, ben seu,
On s’amaga el millor instant,
On s’amaga l’hora més terrible.
Però nosaltres no en sabem res.

I si un home mor,
Mor també la seva primera nevada,
I el primer petó, i el primer combat…
Tot s’ho emporta.

Sí, queden llibres i ponts,
Màquines i teles de pintors,
Sí, moltes coses ha de restar,
Però alguna cosa fuig!

Així és la llei d’aquest joc sense pietat.
Desapareixen móns, no persones.
Els homes, pecadors i terrenals, els recordem,
Però, en realitat, què en sabíem, d’ells?

Què en sabem nosaltres, dels germans, dels amics?
Què en sabem, de la nostra estimada?
Fins del nostre pare,
Coneixent-ho tot, no en sabem res.

Se’n va la gent, no la podem retornar.
No podem fer renàixer els seus móns secrets.
I cada vegada,
Tinc ganes de xisclar davant aquesta impotència.

Evgeni Evtushenko

Avui com ahir

Avui com ahir el NO segueix sent la opció dels veïns.

Fa vuit anys ens van dir NO a la Consulta pel deute extern:

"I és que com potser molts encara recordareu, va ser a partir d'aquesta coincidència de dates que la Junta Electoral Central va prohibir la realització de la consulta. Al·legant que aquesta interferia en el procés de les eleccions generals, el sistema va creure convenient esborrar tot rastre de la consulta, en tant que eina de participació directa. Però la Xarxa Ciutadana anava tan llançada, el procés d'apoderament i de presa de consciència estava tan avançat, que la prohibició es va transformar en un acte massiu de desobediència civil. 20.000 voluntaris, i més d'un milió de votants, van creure convenient desobeir l'Estat, tot i la repressió a la qual van ser sotmesos i que va fer que, encara avui, hi hagi judicis pendents a membres de la Xarxa. Però tot i això, la Xarxa va ser plenament conscient de la força que es tenia entre tots i de la vulnerabilitat del sistema quan la societat civil s'uneix i actua de forma conjunta. La consulta va ser l'assumpció d'uns drets que com a ciutadania ens pertoquen i la seva execució conscient fins a les últimes conseqüències."

Avui la Junta Electoral Central prohibeix el referèndum de la Plataforma pel Dret a Decidir i Sobirania i Progrés: Decideixo Decidir. Patètic. Diumenge, tots hem de decidir decidir (valgui la redundància).

Aquesta és la seva democràcia..

Extret d'Internet:
Avui s'han viscut uns fets molt greus a la UAB.
Com sabreu, després del cercavila d'aquest matí un grup d'uns 40 companys han ocupat la facultat de lletres, tot reivindicant la declaració d'insubmissió de la uab al pla de Bolonya, tal com succeï amb la LOU fa 6 anys. Denunciar el procés antidemocràtic que s'està seguint per l'aprovació dels plans d'estudis, etc. A fora ens hem concentrat un munt de gent per donar-los suport actiu. S'ha fet una roda de premsa, etc. La idea era, si el rector no cedia; tal com deia, seguir amb l'ocupació com a mínim fins demà a les 13h, quan sortirien i marxaríem tots cap al rectorat en la concentració que hi ha convocada. s'han plantat algunes tendes d'acampada, etc, per passar la nit a fora el grup de suport. erem uns 100 i pico o més.
Cap a les 16h han arribat els Gossos a la uab. Els ha trucat el rectorat. 4 furgonetes d'antidisturbis s'han posicionat a l'edifici de bombers, i sense més novetat han seguit passant les hores. Cap a les 18h un grup de Gossos han desallotjat la facultat de psicologia, amb la intenció de desallotjar la facultat de lletres des de baix, tallant les cadenes q la tancaven, i lluny dels flaixos que hi havien a fora(s'apropen eleccions...)
Però sorpresa! no ha estat així... cap a les 20h des del rectorat s'ha tallat la llum de tota la universitat(deixant a les fosques les classes fins i tot) x tal que les càmeres no poguessin captar el que havia de succeir..han entrat les furgonetes pel pati en el que hi havia els concentrats. Han escortat als membres del rectorat que els havien trucat xq sortissin i han carregat de forma brutal contra els concentrats que estaven asseguts per rebre'ls de forma pacifica, acorralant-los contra les parets(el patí era totalment tancat). Hi han hagut molts ferits. Caps oberts, contusions, sang, i molta confusió. No ho entenem. Després d'això han entrat a la facultat i després d'agredir-los i vexar-los, han anat traient un a un als tancats. Davant els crits de ràbia i de suport dels concentrats.

Tres de març: Sant Medir

L'any 1828, en urbanitzar-se l'entorn del carrer Gran de Gràcia, s'instal·la al número 111, -cantonada carrer Sant Marc-, un forn propietat del qui hauria de ser fundador de les Colles, en Josep Vidal i Granés. Hi ha dubtes sobre el seu naixement, ja que amb les guerres carlines, la crema de convents i l'exanonació dels monjos, hi ha un silenci en els documents.
El forner del carrer Gran no tenia molt bona salut i com era molt devot de Sant Medir, li va prometre que si sanava, cada 3 de març (festivitat del Sant) aniria cap a la seva Ermita a la serra de Collserola. Això ho faria tocant un sac de gemecs i muntat dalt d'un cavall alhora que feia una passejada pel barri per anunciar la seva prometença a tothom.
Trobant-se millorat decideix el 1830, amb 28 anys, iniciar el que seria la primera peregrinació. Els següents anys el seguiren familiars i amics tot formant la primera colla, la del Vidal. Després en vingueren d'altres, de Sant Gervasi, Sarrià, Sants, fins al punt que el Diari de Barcelona del 4 de març de 1853 ja informava de la importància que adquiria la festa aplegant aquell any unes 300 persones.